Podeu escoltar la participació de la Francisca Molero d'aquest passat dissabte dia 29 de juny a la Secció "Vida Matrimonial i Marítima" del Programa El Suplement de Catalunya Ràdio clicant aquí i llegir les seves notes sobre el tema:
Una separació, un trencament
sempre provoca una crisis vital en els membres de la parella.
Aquesta crisi comporta molts
canvis, canvis d’adaptació que impliquen posar en marxa recursos i estratègies
personals.
Es parla que tot aquest procés dura
aproximadament 2 anys, temps necessari per trencar amb el passat, reorganitzar
la vida i reconstruir relacions.
Per definir el com dir-lo i les
claus perquè sigui la millor manera hem de tenir en compte alguns factors: Partim de la base que es una
decisió pensada, irrevocable i ferma. El pitjor escenari es el de
l’ambivalència amb una manca de decisió clara... Un altre escenari complicat
sobretot respecte a les conseqüències futures, és dir-ho sense massa reflexió,
és prendre la decisió de manera sobtada.
Primer escenari: decisió pensada
i ferma.
És molt estrany que sigui de mutu acord. Es més freqüent que un prengui la decisió i
l’altre accepti malgrat no estar d’acord.
Les causes de la ruptura són
moltes: desamor, gelosia patològica, terceres persones, violència, problemes
amb els fills...
Les conseqüències afecten als dos
membres de la parella, als fills, a la família, al amics...
El trencament es una experiència dolorosa
de fracàs, apareixen sentiments de por, inseguretat, culpabilitat, solitud...
Depèn molt de com s’ha arribat
aquí: després d’un llarg període de temps de no funcionar o bé de sobte perquè
ha aparegut una tercera persona.
La persona que pren la decisió
malgrat tenir-ho clar té molts dubtes de si és aquesta la decisió correcta.
Però quan la ha pres es perquè té la percepció
de la seva pròpia capacitat per a superar-lo i sortir a flotació compte
amb recursos personals i socials que disminuiran l’impacta emocional i econòmic
de la separació.
Aquests dubtes poden estar
influïts per : si ja té una alternativa amorosa, si ha hagut fracassos
anteriors i com s’han gestionat, l’edat, els fills, els recursos econòmics, les
relacions socials...(tots aquest factors podem ser compartits també per la
persona abandonada)
Si la persona que deixa té molts
sentiment de culpa tindrà la tendència a fer moltes concessions, i no lluitar
per coses que podem ser justes con la custòdia del fills , repartiment de béns i
fins i tot pot hipotecar-se de per vida.
Malgrat que en ocasions pot tenir
la temptació de fer una valoració massa negativa i esbiaixada de la relació per sentir-se millor
i retrau coses que podem fer més mal a la persona abandonada.
La persona abandonada ha d’afegir
al dolor propi de la ruptura el desconcert de veure’s acusada de moltes coses
que no hi pensava. Sentiments de culpa i
de ràbia són freqüents. Molts dubtes i moltes preguntes del perquè, sense
adonar-se que no sempre existeix una explicació raonable i a vegades només el
temps dóna la resposta.
Hi ha ocasions també en què la
persona abandonada té un sentiment de llibertat , no ha pres la decisió però la
ha facilitada.
Com dir-li?
Triar un moment adequat amb la privacitat necessària.
Triar el moment emocional més favorable, buscar un moment tranquil.
Parlar des dels propis sentiments.
Explicar les raons que un té per haver arribat en aquesta situació, sempre deixant clar que és subjectiva.
No fer-se la víctima
No desqualificar la seva parella
No implicar la família en el conflicte
Afrontar de manera adequada la crítica i la ràbia de la seva parella. No intentar justificar el seu comportament perquè es pot entendre com un eximent de tota culpa.
Una vegada s’ha dit , arriba com
afrontar-lo.
La persona abandonada ha de
buscar solucions per refer la seva vida.
Experimentarà inicialment
pensaments pessimistes, minva de la seva autoestima, no s’ha sentit respectada,
valorada ni estimada.
El procés d’adaptació al canvi
comença con l’acceptació de la ruptura. A partir d’aquí ha de començar a
treballar la seva autoestima, reorganitzar les seves relacions familiars,
socials i emocionals.
Els
pensaments catastrofistes determinen emocions i actuacions que
no son gens adequades.
Treballar en la línia que els
pensaments són hipòtesis que fem sobre la realitat que vivim i per tant s’han
de verificar si són veritables o falses.
Desenganxar-se emocionalment de la ex parella: Com fer-ho?
No buscar informació de la nova vida de la exparella.
Demanar-li a la família que no informi de la exparella
No fomentar les amistats de la exparella
No buscar llocs de coincidència
No demanar-li consells ni assessorament a la exparella
Evitar parlar del tema a totes hores amb els amics o família
No acceptar xantatges de la exparella ni fer-los
Eliminar els records de la casa
Donar-se permís per experimentar temors i plorar
Mantenir-se actiu/va
Augmentar les activitats plaents
Fer coses altruistes
Cuidar l’aspecte
Mantenir l’amistat amb membres de la família de la exparella, però no per a obtenir informació de ella, ni per convertir-la en un substitut de la relació perduda.
Acceptar la pèrdua sabent que es pot sobreviure a ella i que la nova etapa pot ser molt millor que la passada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada