16 de jul. 2013

¿Puedo tener una mejor respuesta sexual si aprendo a trabajar mi cuerpo? ¿Competencias y habilidades eróticas son instintivas?


Algunas Ideas para  contestar a estas preguntas

La sexualidad es un dimensión fundamental es la estructuración de la persona a lo largo de su ciclo vital
El abordaje de la sexualidad  humana y de la respuesta sexual se ha de realizar desde un punto de vista integral, entendiéndola como la integración de múltiples elementos, dónde el cuerpo y la mente forman una unidad funcional.
Los pensamientos tienen una influencia evidente en las manifestaciones corporales de la misma manera que el cuerpo, sus movimientos y su actitud tienen una influencia en las percepciones y en los pensamientos.
Desde el punto de vista de la sexología clínica se tiene muy claro cómo los problemas psicológicos, de relación y educacionales  pueden generar trastornos sexuales, pero a veces se infravalora el papel del cuerpo, su lenguaje corporal y el aprendizaje de las respuestas fisiológicas que sin duda también tienen un papel fundamental en los trastornos sexuales.
Los movimientos del cuerpo, las sensaciones visibles y fisiológicas también determinan nuestra sexualidad. El cuerpo y la manera  física de excitarse influye directamente en las experiencias sexuales, así como en la manera de entender la sexualidad y en la creación de las fantasías.

Se ha de estar atento a no psicopatologizar en exceso  de la misma manera que en ocasiones  se medicaliza en exceso.

Las personas tenemos un proceso de sexualización ,que aparece antes del nacimiento y dura hasta la muerte, de la misma manera que tenemos un proceso de desarrollo psicomotor,  cognitivo , del lenguaje ,  emocional o social.

Este proceso de sexualización comienza con el reflejo de la excitación que está presente antes de nacer y  que desde el nacimiento se va desarrollando  al combinarlo  con la madurez motora, las habilidades sensoriales, simbólicas, cognitivas y de interrelación social.
Los genitales son muy importantes,  adquieren ya  mucha relevancia desde los primeros años de vida y es  a través de su exploración y los juegos con los otros , cuando los niños y niñas desarrollan la percepción de la diferencia de género y la identidad sexual.  Estos aprendizajes se consolidan con la repetición y serán requisito previo para la experiencia de placer sexual que se irá desarrollando y reconociendo  a medida que se desarrollen las habilidades comunicativas y emocionales de la persona en la interrelación con los demás.

Las diferentes etapas de la vida, las enfermedades y las discapacidades requieren nuevos procesos de aprendizaje.

La sexualidad es la capacidad humana que posiblemente ha estado más desatendida en su proceso de desarrollo, por padres, educadores y por la sociedad en general.
En cambio  otras  capacidades como el caminar, el control de esfínteres, el lenguaje, la socialización, ... son potenciadas y aclamadas.
No es infrecuente que las primeras investigaciones a nivel genital que hacen los niños sean respondidas con actitudes ambivalentes, de inseguridad o de reprobación. La preocupación por dificultades o déficits de capacidades de los hijos se tornan en alivio cuando éstos no se ocupan demasiado de su genitalidad.

En la sexualidad humana son muy importantes el placer sexual, el deseo, la atracción, la intensidad emocional, los conocimientos, los valores, las ideologías... pero también lo son las habilidades de seducción, la comunicación y la competencia erótica, así como los componentes fisiológicos de la respuesta sexual y la manera física de conseguirla.
La experiencia clínica y científica nos dice que los trastornos sexuales también están relacionados con problemas de aprendizaje sexual fisiológico y genital. Estos problemas pueden ser las causas de aquellos casos que no se resuelven después de solucionar los factores psicológicos y relacionales.

Podemos partir del conocimiento y del sentir de nuestra sexualidad fisiológica para mejorar nuestra satisfacción sexual.
Podemos trabajar nuestra sexualidad fisiológica ya través del cuerpo  y darle la dimensión erótica que permita mejorar nuestra sexualidad. Cambiando nuestra actitud corporal podemos cambiar el resultado de nuestra percepción y sensaciones sexuales.

Lo expuesto anteriormente está en consonancia con el modelo l’  approche sexocorporelle.
Antecedentes:
El modelo sexocorporel es conocido por el profesor Jean Desjardins, que lo ha desarrollado en La Universidad de Quebec. Desjardins conceptualizó un modelo de desarrollo sexual y funcionalidad, para que lo pudieran utilizar los profesionales de sexología en la terapia con sus pacientes. Modelo que han seguido trabajando otros profesionales de la sexología entre los más destacados tenemos a la Dra. Claude Roux Deslandes, profesora de la Universidad de Toulouse y con la que hemos tenido la satisfacción de aprender, hace una semana aquí en Barcelona, en el marco del máster de sexología clínica de la facultad de Medicina de la UB.

L’  approche sexocorporelle trabaja todos los componentes que interactúan en la sexualidad humana. Con la idea de la unidad funcional inseparable que es el cuerpo-mente (cuerpo-cerebro). La separación cuerpo-mente se artificial, ya que los pensamientos, emociones, percepciones y fantasías se encuentran en el cerebro y por lo tanto forman parte de nuestro cuerpo.
Históricamente el impulso corporal ha sido considerado impuro, al contrario del de la mente y el alma.
La debilidad en el proceso de erotización juega un papel en las dificultades sexuales.
Nos falta la conciencia de la dimensión erótica de la sexualidad. Normalmente tenemos una sexualidad poco erotizada.
Conceptos como los siguientes nos ayudan a entender este modelo:
El imaginario no se inmóvil, se mueve y el apoyo que tiene es el cuerpo.
Para trabajar el erotismo podemos empezar desde la excitación sexual.
Trabajamos la excitación sexual desde el movimiento, desde la verticalidad
Verbos: mover, espirar, ir lentamente.

La Dra. Claude Roux Deslandes explica que las parejas estables pierden el deseo porque dejan de mirarse de lejos. La intimidad hace que se miren demasiado de cerca y se dejen de mirar en el conjunto. Dejando de ver aquello que nos atrae sin conocer:  el culo, la forma de caminar, la actitud corporal, la posición de la cadera , la posición de las manos, la cabeza ... Es decir dejamos de reconocer en nuestra pareja la  comunicación erótica del cuerpo que seduce a uno mismo ya los demás.

El modelo sexocorporel ayuda a los pacientes a desarrollar y fortalecer la dimensión erótica de la sexualidad para superar mejor las dificultades sexuales.

8 de jul. 2013

Disfuncions sexuals masculines a "Els Matins" de TV3

Si voleu visionar la secció del Consultori Sexual del dijous passat  a "Els Matins" de TV3  i llegir les notes (també s'inclou la presentació del tercer volum de la trilogia eròtica de Megan Maxwell "Pídeme lo que quieras") :

 
Enllaç: http://www.tv3.cat/videos/4628091/Pideme-lo-que-quieras-o-dejame-una-trilogia-erotica-sobre-lintercanvi-de-parelles-I-les-disfuncions-sexuals-masculines

Les notes per al programa:   
L’EJACULACIÓ PRECOÇ
Història: fins fa relativament escasses dècades, el temps ejaculatori no era una preocupació, de fet encara alguns avis fan comentaris sobre la seva rapidesa durant la joventut... Segurament missatges falsos de l’estil “no hi ha dones frígides, sinó homes inexperts” en el context masclista imperant ha provocat que l’home se senti massa responsable de la satisfacció sexual de la dona i de la por a no durar el temps suficient perquè la dona arribi a l’orgasme amb la penetració, a pesar que la consecució d’orgasmes en la dona no depèn tant del temps com d’aspectes qualitatius... 
Definició de l'Ejaculació Precoç (EP):  l’home no pot percebre i/o controlar les sensacions propioceptives  abans del reflex ejaculatori. És a dir, no pot tenir un grau raonable de control voluntari, que permeti prosseguir els moviments del coit mentre es troba en un alt nivell de plaer i d’excitació, fins que decideix “deixar-se anar” i ejacular. 
Prevalença: 30% dels homes. 
Cal tenir en compte:
-  l’EP no és un problema de sensibilitat
- les primeres experiències poden determinar la resposta jaculatòria del futur: aprenentatge de masturbacions ràpides
- els homes que pateixen EP estan preocupats pel control de l’orgasme, alta ansietat per una possible fracàs... En especial els joves tenen pensaments recurrents del tipus “no donar la talla”, “no saber-ho fer” i “quedar com un inexpert”...
- fenomen d’autobservador (síndrome del director de pel·lícules) que genera ansietat, això augmentarà el to simpàtic cortical que enviarà una excessiva quantitat d’impulsos i provocarà una ejaculació més rapida
Factors predisponents: antecedents familiars, mal aprenentatge, algunes alteracions serotoninèrgiques,...
Factors precipitants: baixa freqüència sexual, parella demandant, ansietat d’execució, prostatitits, ...
Factors mantenidors: ansietat d’execució, dèficit d’habilitats psicosexuals,...
Formes clíniques: primària/secundària. I diferències en el temps d’ejaculació durant la masturbació i l’ejaculació intravaginal, entre d’altres conductes.
Tractaments:
Farmacològic: en aquests moments hi ha fàrmacs específics per a l’EP ( com per exemple la Dapoxetina) que incrementen la latència ejaculatòria. Funciona només mentre es pren la medicació.
Teràpia sexual: hi ha diferents tècniques com la dessensibilització sistemàtica, parada i engegada,...  Es recomana la implicació de la parella.
Combinat: Fàrmac+ teràpia sexual (el que aconsegueix més èxits terapèutics)
Consells:
·      L’obsessió pel control és el millor camí per al descontrol
·      Aprendre, com un joc, quin és el moment més proper al punt de no retorn o inevitabilitat ejaculatòria i mitjançant diferents tècniques fer una suau parada per no rebasar-lo i continuar amb l’estimulació
 

LA DISFUNCIÓ ERÈCTIL
Història: L’erecció té una importància capital en totes les cultures i èpoques, i s’ha exaltat en pintures prehistòriques, s’ha definit en papirs egipcis i s’ha deïficat, com és el cas del déu Príap. Encara en el segle XVIII es creia que l’erecció era produïda per esperits o “ventositats vaporoses”, fins que Dionis (1721) descriu la presència de sang en els cossos cavernosos.
Definició de la Disfunció Erèctil (DE): incapacitat, persistent o recurrent, per obtenir o mantenir una erecció apropiada fins al final de l’activitat sexual, que provoca malestar acusat o dificultats en les relacions interpersonals
Les dades què disposem de la Disfunció Erèctil:
25-30% dels homes de més de 50 anys tenen problemes de disfunció erèctil.
Existeix una relació directa entre Disfunció Erèctil i malaltia cardiovascular.
La disfunció erèctil (DE) en aquestes edats pot ser un símptoma sentinella d’avís d’un problema cardiovascular en el futur.
La DE comparteixen factors de risc amb les malalties cardiovasculars: obesitat, sedentarisme, alcohol, tabac, dislipèmies...
Molts d’aquest pacients tenen factors familiars cardiovasculars i per tant un risc.
La majoria de DE son mixtes: hi ha una combinació de component orgànic i psicològic. A partir d’una edat 45 més o menys, el component orgànic es el que té més rellevància.
Descripció dels factors:
  • Orgànics: Patologia vascular, neurològica, hormonals o cavernoses
Diabetis Hipertensió Hipercolesterolèmia Patologia prostàtica Traumatismes o cirurgia de la regió pelviana Lesions medul·lars Estat hormonal. S'associaria a falta de desig. Drogues: heroïna, alcohol, tabac, antidepressius, cimetidines( problemes d’estómac)
Sistema vascular que afectés el teixit  erèctil: arterial per falta de cabal, venós per fuga venosa,...
  • Psicològiques: (més determinants i quasi exclusives en els homes joves)
Factors relacionats amb l’execució
Fets traumàtics recents, Experiències prèvies.
Vulnerabilitat  desenvolupada en d’infantessa i joventut
  • Mixtes: Combinació de factors orgànics i psicològics.
És molt important recordar que en  la majoria dels casos estem davant de la parella amb DE, no només de l’home amb DE
En totes les disfuncions sexuals i també en la DE , és important tenir en compte:
  • Factors predisposant 
Actituds negatives cap a la sexualitat (educació familiar, experiències traumàtiques...) Desvaloració de la imatge corporal...
  • Factors precipitants
Quadres d'ansietat i depressió Temor a perdre el control
  • Factors de manteniment
Anticipació del fracàs Joc eròtic empobrit o estimulació inadequada Ansietat davant de rendiment. Actitud d'espectador

Repercussions: Greu impacte personal i en la relació de parella
Elements que ajuden a diferenciar en la Disfunció Erèctil (DE) si el component orgànic és el més important:
DE orgànica
DE psicològica
Inici gradual
Inici agut
Múltiples situacions
Situacional i variable
No ereccions matutines
Sí ereccions matutines
Desig i ejaculacions normals
Problemes de desig i ejaculació
Problemes psicològics i de parella secundaris
Problemes psicològics d’ansietat
Tractaments:
Farmacològic: en aquests moments hi ha fàrmacs específics per a la DE molt coneguts per tothom (Sildenafilo, Tadafilo, Vardenafilo).
Teràpia sexual: quasi única en les DE d’origen psicològica
Combinat: Fàrmac+ teràpia sexual (el que aconsegueix més èxits terapèutics sobre tot en la orgànica però sovint també en la psicològica)
Recomanacions:
·      Centrar l’atenció en els estímuls sexuals i no en aconseguir una erecció.
·      El penis erecte no és una vareta màgica
·      L’erecció no és el termòmetre que amida el desig, l’amor o la passió
·      No basar tota la relació sexual en el coit o la penetració

 

3 de jul. 2013

Com li dic que ja no l'estimo. Claus per trencar bé amb la parella.

Podeu escoltar la participació de la Francisca Molero d'aquest passat dissabte dia 29 de juny a la Secció "Vida Matrimonial i Marítima" del Programa El Suplement de Catalunya Ràdio clicant aquí i llegir les seves notes sobre el tema:


 

Una separació, un trencament sempre provoca una crisis vital en els membres de la parella.
Aquesta crisi comporta molts canvis, canvis d’adaptació que impliquen posar en marxa recursos i estratègies personals.
Es parla que tot aquest procés dura aproximadament 2 anys, temps necessari per trencar amb el passat, reorganitzar la vida i reconstruir relacions.

Per definir el com dir-lo i les claus perquè sigui la millor manera hem de tenir en compte alguns factors: Partim de la base que es una decisió pensada, irrevocable i ferma. El pitjor escenari es el de l’ambivalència amb una manca de decisió clara... Un altre escenari complicat sobretot respecte a les conseqüències futures, és dir-ho sense massa reflexió, és prendre la decisió de manera sobtada.

Primer escenari: decisió pensada i ferma.
És molt  estrany que sigui de mutu acord.  Es més freqüent que un prengui la decisió i l’altre  accepti malgrat no estar d’acord.

Les causes de la ruptura són moltes: desamor, gelosia patològica, terceres persones, violència, problemes amb els fills...

Les conseqüències afecten als dos membres de la parella, als fills, a la família, al amics...

El trencament es una experiència dolorosa de fracàs, apareixen sentiments de por, inseguretat, culpabilitat, solitud...

Depèn molt de com s’ha arribat aquí: després d’un llarg període de temps de no funcionar o bé de sobte perquè ha aparegut una tercera persona.


La persona que pren la decisió malgrat tenir-ho clar té molts dubtes de si és aquesta la decisió correcta. Però quan la ha pres es perquè   la percepció  de la seva pròpia capacitat per a superar-lo i sortir a flotació compte amb recursos personals i socials que disminuiran l’impacta emocional i econòmic de la separació. 
Aquests dubtes poden estar influïts per : si ja té una alternativa amorosa, si ha hagut fracassos anteriors i com s’han gestionat, l’edat, els fills, els recursos econòmics, les relacions socials...(tots aquest factors podem ser compartits també per la persona abandonada)
Si la persona que deixa té molts sentiment de culpa tindrà la tendència a fer moltes concessions, i no lluitar per coses que podem ser justes con la custòdia del fills , repartiment de béns i fins i tot pot hipotecar-se de per vida.
Malgrat que en ocasions pot tenir la temptació de fer una valoració massa negativa i  esbiaixada de la relació per sentir-se millor i retrau coses que podem fer més mal a la persona abandonada.


La persona abandonada ha d’afegir al dolor propi de la ruptura el desconcert de veure’s acusada de moltes coses que no hi pensava. Sentiments de  culpa i de ràbia són freqüents. Molts dubtes i moltes preguntes del perquè, sense adonar-se que no sempre existeix una explicació raonable i a vegades només el temps dóna la resposta.

Hi ha ocasions també en què la persona abandonada té un sentiment de llibertat , no ha pres la decisió però la ha facilitada.


Com dir-li?

Triar un moment adequat amb la privacitat necessària.

Triar el moment emocional més favorable, buscar un moment tranquil.

Parlar des dels propis sentiments.

Explicar les raons que un té per haver arribat en aquesta situació, sempre deixant clar que és subjectiva.

No fer-se la víctima

No desqualificar la seva parella

No implicar la família en el conflicte

Afrontar de manera adequada la crítica i la ràbia de la seva parella. No intentar justificar el seu comportament perquè es pot entendre com un eximent de tota culpa.


Una vegada s’ha dit , arriba com afrontar-lo.
La persona abandonada ha de buscar solucions per refer la seva vida.
Experimentarà inicialment pensaments pessimistes, minva de la seva autoestima, no s’ha sentit respectada, valorada ni estimada.
El procés d’adaptació al canvi comença con l’acceptació de la ruptura. A partir d’aquí ha de començar a treballar la seva autoestima, reorganitzar les seves relacions familiars, socials i emocionals.
Els pensaments catastrofistes determinen emocions i actuacions que no son gens adequades.
Treballar en la línia que els pensaments són hipòtesis que fem sobre la realitat que vivim i per tant s’han de verificar si són veritables o falses.


Desenganxar-se emocionalment de la ex parella: Com fer-ho?

No buscar informació  de la nova vida de la exparella.

Demanar-li a la família que no informi de la exparella

No fomentar les amistats de la exparella

No buscar llocs de coincidència

No demanar-li consells ni assessorament a la exparella

Evitar parlar del tema a totes hores amb els amics o família

No acceptar xantatges de la exparella ni fer-los

Eliminar els records de la casa

Donar-se permís per experimentar temors i plorar

Mantenir-se actiu/va

Augmentar les activitats plaents

Fer coses altruistes

Cuidar l’aspecte

Mantenir l’amistat amb membres de la família de la exparella, però no per a obtenir informació de ella, ni per convertir-la en un substitut de la relació perduda.

Acceptar la pèrdua sabent que es pot sobreviure a ella i que la nova etapa pot ser molt millor que la passada.