Hi ha sexe virtual. Moltes persones utilitzen les TIC per a les seves
pràctiques sexuals, i les TIC també ofereixen oportunitats als
professsionals per a promoure la salut sexual de les persones.
Webs, blogs, xarxes socials, teràpia online, realitat virtual i
augmentada, etc. Sembla que no hi ha aturador; el límit és la imaginació
de cadascú. Al seminari es farà una revisió de les estratègies i eines
TIC per a la promoció d'una vida sexual sana.
Probablement, estem davant d'un altre episodi de la revolució sexual
que va començar als inicis del segle XX als països occidentals. Una nova
fase, ara al segle XXI, que tindrà les claus en la tecnologia i la
globalització.
Ponent: Carme Sánchez Martín. @carmesanchez
Dia: dijous, 26 de setembre de 2013 Hora: 19h Lloc: Sala Josep Laporte (UOC) Avinguda Tibidabo, 39-43 08035 Barcelona
Organitza: Universitat Oberta de Catalunya
Data límit d'inscripció: 25/09/2013
La
sexualidad es un dimensión fundamental es la estructuración de la persona a lo
largo de su ciclo vital
El
abordaje de la sexualidadhumana y de la
respuesta sexual se ha de realizar desde un punto de vista integral,
entendiéndola como la integración de múltiples elementos, dónde el cuerpo y la
mente forman una unidad funcional.
Los
pensamientos tienen una influencia evidente en las manifestaciones corporales
de la misma manera que el cuerpo, sus movimientos y su actitud tienen una
influencia en las percepciones y en los pensamientos.
Desde el punto de vista de la sexología clínica se tiene muy claro cómo los
problemas psicológicos, de relación y educacionalespueden generar trastornos sexuales, pero a
veces se infravalora el papel del cuerpo, su lenguaje corporal y el aprendizaje
de las respuestas fisiológicas que sin duda también tienen un papel fundamental
en los trastornos sexuales.
Los
movimientos del cuerpo, las sensaciones visibles y fisiológicas también
determinan nuestra sexualidad. El cuerpo y la manera física de excitarse influye directamente en
las experiencias sexuales, así como en la manera de entender la sexualidad y en
la creación de las fantasías.
Se
ha de estar atento a no psicopatologizar en exceso de la misma manera que en ocasiones se medicaliza en exceso.
Las
personas tenemos un proceso de sexualización ,que aparece antes del nacimiento
y dura hasta la muerte, de la misma manera que tenemos un proceso de desarrollo
psicomotor, cognitivo , del lenguaje , emocional o social.
Este proceso de sexualización comienza con el reflejo de la excitación que está
presente antes de nacer y que desde el
nacimiento se va desarrollando al
combinarlo con la madurez motora, las
habilidades sensoriales, simbólicas, cognitivas y de interrelación social.
Los
genitales son muy importantes, adquieren
ya mucha relevancia desde los primeros
años de vida y es a través de su
exploración y los juegos con los otros , cuando los niños y niñas desarrollan
la percepción de la diferencia de género y la identidad sexual.Estos aprendizajes se consolidan con la repetición
y serán requisito previo para la experiencia de placer sexual que se irá desarrollando
y reconociendo a medida que se
desarrollen las habilidades comunicativas y emocionales de la persona en la
interrelación con los demás.
Las
diferentes etapas de la vida, las enfermedades y las discapacidades requieren
nuevos procesos de aprendizaje.
La
sexualidad es la capacidad humana que posiblemente ha estado más desatendida en
su proceso de desarrollo, por padres, educadores y por la sociedad en general.
En
cambiootras capacidades como el caminar, el control de
esfínteres, el lenguaje, la socialización, ... son potenciadas y aclamadas.
No
es infrecuente que las primeras investigaciones a nivel genital que hacen los
niños sean respondidas con actitudes ambivalentes, de inseguridad o de reprobación.
La preocupación por dificultades o déficits de capacidades de los hijos se
tornan en alivio cuando éstos no se ocupan demasiado de su genitalidad.
En la sexualidad humana son muy importantes el placer sexual, el deseo, la
atracción, la intensidad emocional, los conocimientos, los valores, las ideologías...
pero también lo son las habilidades de seducción, la comunicación y la
competencia erótica, así como los componentes fisiológicos de la respuesta
sexual y la manera física de conseguirla.
La experiencia clínica y científica nos dice que los trastornos sexuales también
están relacionados con problemas de aprendizaje sexual fisiológico y genital.
Estos problemas pueden ser las causas de aquellos casos que no se resuelven después
de solucionar los factores psicológicos y relacionales.
Podemos partir del conocimiento y del sentir de nuestra sexualidad fisiológica
para mejorar nuestra satisfacción sexual.
Podemos trabajar nuestra sexualidad fisiológica ya través del cuerpo y darle la dimensión erótica que permita
mejorar nuestra sexualidad. Cambiando nuestra actitud corporal podemos cambiar
el resultado de nuestra percepción y sensaciones sexuales.
Lo
expuesto anteriormente está en consonancia con el modelo l’ approche
sexocorporelle. Antecedentes:
El modelo sexocorporel es conocido por el profesor Jean Desjardins, que lo ha desarrollado
en La Universidad de Quebec. Desjardins conceptualizó un modelo de desarrollo
sexual y funcionalidad, para que lo pudieran utilizar los profesionales de
sexología en la terapia con sus pacientes. Modelo que han seguido trabajando
otros profesionales de la sexología entre los más destacados tenemos a la Dra.
Claude Roux Deslandes, profesora de la Universidad de Toulouse y con la que hemos
tenido la satisfacción de aprender, hace una semana aquí en Barcelona, en el
marco del máster de sexología clínica de la facultad de Medicina de la UB.
L’ approche
sexocorporelle trabaja todos los componentes que interactúan en la
sexualidad humana. Con la idea de la unidad funcional inseparable que es el
cuerpo-mente (cuerpo-cerebro). La separación cuerpo-mente se artificial, ya que
los pensamientos, emociones, percepciones y fantasías se encuentran en el
cerebro y por lo tanto forman parte de nuestro cuerpo.
Históricamente el impulso corporal ha sido considerado impuro, al contrario del
de la mente y el alma. La debilidad en el proceso de erotización
juega un papel en las dificultades sexuales.
Nos falta la conciencia de la dimensión erótica de la sexualidad. Normalmente
tenemos una sexualidad poco erotizada.
Conceptos como los siguientes nos ayudan a entender este modelo:
El imaginario no se inmóvil, se mueve y el apoyo que tiene es el cuerpo.
Para trabajar el erotismo podemos empezar desde la excitación sexual.
Trabajamos la excitación sexual desde el movimiento, desde la verticalidad
Verbos:
mover, espirar, ir lentamente.
La Dra. Claude Roux Deslandes explica que las parejas estables pierden el deseo
porque dejan de mirarse de lejos. La intimidad hace que se miren demasiado de
cerca y se dejen de mirar en el conjunto. Dejando de ver aquello que nos atrae
sin conocer: el culo, la forma de
caminar, la actitud corporal, la posición de la cadera , la posición de las
manos, la cabeza ... Es decir dejamos de reconocer en nuestra pareja la comunicación erótica del cuerpo que seduce a
uno mismo ya los demás.
El
modelo sexocorporel ayuda a los pacientes a desarrollar y fortalecer la
dimensión erótica de la sexualidad para superar mejor las dificultades sexuales.
Si voleu visionar la secció del Consultori Sexual del dijous passat a "Els Matins" de TV3 i llegir les notes (també s'inclou la presentació del tercer volum de la trilogia eròtica de Megan Maxwell "Pídeme lo que quieras") :
Història: fins fa relativament escasses dècades, el temps ejaculatori no era una preocupació, de fet encara alguns avis fan comentaris sobre la seva rapidesa durant la joventut... Segurament missatges falsos de l’estil “no hi ha dones frígides, sinó homes inexperts” en el context masclista imperant ha provocat que l’home se senti massa responsable de la satisfacció sexual de la dona i de la por a no durar el temps suficient perquè la dona arribi a l’orgasme amb la penetració, a pesar que la consecució d’orgasmes en la dona no depèn tant del temps com d’aspectes qualitatius...
Definició de l'Ejaculació Precoç (EP):l’home no pot percebre i/o controlar les sensacions propioceptivesabans del reflex ejaculatori. És a dir, no pot tenir un grau raonable de control voluntari, que permeti prosseguir els moviments del coit mentre es troba en un alt nivell de plaer i d’excitació, fins que decideix “deixar-se anar” i ejacular.
Prevalença: 30% dels homes.
Cal tenir en compte:
- l’EP no és un problema de sensibilitat
- les primeres experiències poden determinar la resposta jaculatòria del futur: aprenentatge de masturbacions ràpides
- els homes que pateixen EP estan preocupats pel control de l’orgasme, alta ansietat per una possible fracàs... En especial els joves tenen pensaments recurrents del tipus “no donar la talla”, “no saber-ho fer” i “quedar com un inexpert”...
- fenomen d’autobservador (síndrome del director de pel·lícules) que genera ansietat, això augmentarà el to simpàtic cortical que enviarà una excessiva quantitat d’impulsos i provocarà una ejaculació més rapida
Factors predisponents: antecedents familiars, mal aprenentatge, algunes alteracions serotoninèrgiques,...
Formes clíniques: primària/secundària. I diferències en el temps d’ejaculació durant la masturbació i l’ejaculació intravaginal, entre d’altres conductes.
Tractaments:
Farmacològic: en aquests moments hi ha fàrmacs específics per a l’EP ( com per exemple la Dapoxetina) que incrementen la latència ejaculatòria. Funciona només mentre es pren la medicació.
Teràpia sexual: hi ha diferents tècniques com la dessensibilització sistemàtica, parada i engegada,...Es recomana la implicació de la parella.
Combinat: Fàrmac+ teràpia sexual (el que aconsegueix més èxits terapèutics)
Consells:
·L’obsessió pel control és el millor camí per al descontrol
·Aprendre, com un joc, quin és el moment més proper al punt de no retorn o inevitabilitat ejaculatòria i mitjançant diferents tècniques fer una suau parada per no rebasar-lo i continuar amb l’estimulació
LA DISFUNCIÓ
ERÈCTIL
Història: L’erecció té una importància capital en totes les
cultures i èpoques, i s’ha exaltat en pintures prehistòriques, s’ha definit en
papirs egipcis i s’ha deïficat, com és el cas del déu Príap. Encara en el segle
XVIII es creia que l’erecció era produïda per esperits o “ventositats
vaporoses”, fins que Dionis (1721) descriu la presència de sang en els cossos
cavernosos.
Definició de la Disfunció Erèctil (DE): incapacitat, persistent o
recurrent, per obtenir o mantenir una erecció apropiada fins al final de
l’activitat sexual, que provoca malestar acusat o dificultats en les relacions
interpersonals
Les dades què disposem de la Disfunció
Erèctil:
25-30% dels homes de més de 50 anys
tenen problemes de disfunció erèctil.
Existeix una relació directa entre
Disfunció Erèctil i malaltia cardiovascular.
La disfunció erèctil (DE) en
aquestes edats pot ser un símptoma sentinella d’avís d’un problema cardiovascular en el futur.
La DE comparteixen factors de risc amb les malalties
cardiovasculars: obesitat, sedentarisme, alcohol, tabac, dislipèmies...
Molts d’aquest pacients tenen factors familiars
cardiovasculars i per tant un risc.
La majoria de DE son mixtes: hi ha una combinació de component orgànic i psicològic.
A partir d’una edat 45 més o menys, el component orgànic es el que té més
rellevància.
Descripció dels factors:
Orgànics: Patologia vascular, neurològica, hormonals o cavernoses
Diabetis
Hipertensió
Hipercolesterolèmia
Patologia prostàtica
Traumatismes o cirurgia de la regió pelviana
Lesions medul·lars
Estat hormonal. S'associaria a falta de desig.
Drogues: heroïna, alcohol, tabac, antidepressius, cimetidines( problemes
d’estómac)
Sistema vascular que afectés
el teixit erèctil: arterial per falta de cabal, venós per fuga
venosa,...
Psicològiques: (més determinants i quasi exclusives en els homes joves)
Factors relacionats amb l’execució
Fets traumàtics recents, Experiències
prèvies.
Vulnerabilitat desenvolupada en
d’infantessa i joventut
Mixtes: Combinació de factors orgànics i psicològics.
És molt important recordar que en la majoria dels casos estem davant de la parella amb DE,
no només de l’home amb DE
En totes les disfuncions sexuals i
també en la DE , és important tenir en compte:
Factors predisposant
Actituds negatives cap a la sexualitat
(educaciófamiliar, experiències traumàtiques...)Desvaloració de la imatge corporal...
Factors precipitants
Quadres d'ansietat i depressió
Temor a perdre el control
Factors de manteniment
Anticipació
del fracàs
Joc eròtic empobrit o estimulació inadequada Ansietat davant de rendiment. Actitud d'espectador
Repercussions:Greu impacte personal i en la relació de parella
Elements que ajuden a
diferenciar en la Disfunció Erèctil (DE) si el component orgànic és el més
important:
DE orgànica
DE psicològica
Inici gradual
Inici agut
Múltiples situacions
Situacional i variable
No ereccions matutines
Sí ereccions matutines
Desig i ejaculacions normals
Problemes de desig i ejaculació
Problemes psicològics i de parella secundaris
Problemes psicològics d’ansietat
Tractaments:
Farmacològic: en
aquests moments hi ha fàrmacs específics per a la DE molt coneguts per tothom
(Sildenafilo, Tadafilo, Vardenafilo).
Teràpia sexual: quasi
única en les DE d’origen psicològica
Combinat: Fàrmac+
teràpia sexual (el que aconsegueix més èxits terapèutics sobre tot en la
orgànica però sovint també en la psicològica)
Recomanacions:
·Centrar
l’atenció en els estímuls sexuals i no en aconseguir una erecció.
·El
penis erecte no és una vareta màgica
·L’erecció
no és el termòmetre que amida el desig, l’amor o la passió
·No
basar tota la relació sexual en el coit o la penetració
Una separació, un trencament
sempre provoca una crisis vital en els membres de la parella.
Aquesta crisi comporta molts
canvis, canvis d’adaptació que impliquen posar en marxa recursos i estratègies
personals.
Es parla que tot aquest procés dura
aproximadament 2 anys, temps necessari per trencar amb el passat, reorganitzar
la vida i reconstruir relacions.
Per definir el com dir-lo i les
claus perquè sigui la millor manera hem de tenir en compte alguns factors: Partim de la base que es una
decisió pensada, irrevocable i ferma. El pitjor escenari es el de
l’ambivalència amb una manca de decisió clara... Un altre escenari complicat
sobretot respecte a les conseqüències futures, és dir-ho sense massa reflexió,
és prendre la decisió de manera sobtada.
Primer escenari: decisió pensada
i ferma.
És moltestrany que sigui de mutu acord.Es més freqüent que un prengui la decisió i
l’altreaccepti malgrat no estar d’acord.
Les causes de la ruptura són
moltes: desamor, gelosia patològica, terceres persones, violència, problemes
amb els fills...
Les conseqüències afecten als dos
membres de la parella, als fills, a la família, al amics...
El trencament es una experiència dolorosa
de fracàs, apareixen sentiments de por, inseguretat, culpabilitat, solitud...
Depèn molt de com s’ha arribat
aquí: després d’un llarg període de temps de no funcionar o bé de sobte perquè
ha aparegut una tercera persona.
La persona que pren la decisió
malgrat tenir-ho clar té molts dubtes de si és aquesta la decisió correcta.
Però quan la ha pres es perquèté la percepcióde la seva pròpia capacitat per a superar-lo i sortir a flotació compte
amb recursos personals i socials que disminuiran l’impacta emocional i econòmic
de la separació.
Aquests dubtes poden estar
influïts per : si ja té una alternativa amorosa, si ha hagut fracassos
anteriors i com s’han gestionat, l’edat, els fills, els recursos econòmics, les
relacions socials...(tots aquest factors podem ser compartits també per la
persona abandonada)
Si la persona que deixa té molts
sentiment de culpa tindrà la tendència a fer moltes concessions, i no lluitar
per coses que podem ser justes con la custòdia del fills , repartiment de béns i
fins i tot pot hipotecar-se de per vida.
Malgrat que en ocasions pot tenir
la temptació de fer una valoració massa negativa i esbiaixada de la relació per sentir-se millor
i retrau coses que podem fer més mal a la persona abandonada.
La persona abandonada ha d’afegir
al dolor propi de la ruptura el desconcert de veure’s acusada de moltes coses
que no hi pensava. Sentiments deculpa i
de ràbia són freqüents. Molts dubtes i moltes preguntes del perquè, sense
adonar-se que no sempre existeix una explicació raonable i a vegades només el
temps dóna la resposta.
Hi ha ocasions també en què la
persona abandonada té un sentiment de llibertat , no ha pres la decisió però la
ha facilitada.
Com dir-li?
Triar un moment adequat amb la
privacitat necessària.
Triar el moment emocional més
favorable, buscar un moment tranquil.
Parlar des dels propis
sentiments.
Explicar les raons que un té per
haver arribat en aquesta situació, sempre deixant clar que és subjectiva.
No fer-se la víctima
No desqualificar la seva parella
No implicar la família en el
conflicte
Afrontar de manera adequada la
crítica i la ràbia de la seva parella. No intentar justificar el seu
comportament perquè es pot entendre com un eximent de tota culpa.
Una vegada s’ha dit , arriba com
afrontar-lo.
La persona abandonada ha de
buscar solucions per refer la seva vida.
Experimentarà inicialment
pensaments pessimistes, minva de la seva autoestima, no s’ha sentit respectada,
valorada ni estimada.
El procés d’adaptació al canvi
comença con l’acceptació de la ruptura. A partir d’aquí ha de començar a
treballar la seva autoestima, reorganitzar les seves relacions familiars,
socials i emocionals.
Els
pensaments catastrofistes determinen emocions i actuacions que
no son gens adequades.
Treballar en la línia que els
pensaments són hipòtesis que fem sobre la realitat que vivim i per tant s’han
de verificar si són veritables o falses.
Desenganxar-se emocionalment de la ex parella: Com fer-ho?
No buscar informacióde la nova vida de la exparella.
Demanar-li a la família que no
informi de la exparella
No fomentar les amistats de la exparella
No buscar llocs de coincidència
No demanar-li consells ni
assessorament a la exparella
Evitar parlar del tema a totes
hores amb els amics o família
No acceptar xantatges de la exparella
ni fer-los
Eliminar els records de la casa
Donar-se permís per experimentar
temors i plorar
Mantenir-se actiu/va
Augmentar les activitats plaents
Fer coses altruistes
Cuidar l’aspecte
Mantenir l’amistat amb membres de
la família de la exparella, però no per a obtenir informació de ella, ni per
convertir-la en un substitut de la relació perduda.
Acceptar la pèrdua sabent que es
pot sobreviure a ella i que la nova etapa pot ser molt millor que la passada.
El vaginisme s’inclou en els
trastorns per dolor. Es un important problema de salut ja que a més d’impedir
la fecundació de manera natural, evita que la dona pugui realitzar-se una
simple citologia. I pitjor és la repercussió en l’autoestima de la dona que no
pot aconseguir una relació sexual “normalitzada”
Introducció:
El vaginisme és la
contracció INVOLUNTÀRIA de la
musculatura que rodeja l’obertura vaginal i del terç extern de la vagina. Cal destacar que és una disfunció sexual
amb un bon pronòstic de resolució.
Pregunta 1: Com afecta el vaginisme a la sexualitat de la
dona?
La dona vol
practicar el coit amb la seva parella i sent un dolor terrible, o fins i tot la
penetració del penis es fa impossible. Generalment també té problemes si vol
utilitzar tampons i la inserció d'un dit en la vagina li provoca greus
molèsties.
Moltes dones comenten que sembla que tinguin una barrera (“vull i no puc”), i
la reacció sol ser de culpabilitat per
la incomprensible resposta automàtica de la seva vagina.
Pregunta 2: I la reacció de la parella?
La majoria de les
parelles també se senten responsables i intenten buscar altres fórmules perquè
el coit és possible, però també n’hi ha que pensen que el vaginisme està
provocat per la mateixa noia que intenta boicotejar la relació sexual posant-se
tensa a propòsit.
Pregunta 3: I les causes que el provoquen?
Si descartem les
causes físiques, que són poc freqüents, ( com per exemple un himen rígid), el
vaginisme sol tenir el seu origen en la creença errònia que les primeres
relacions sexuals són sempre doloroses, per la por a un embaràs no desitjat, el
temor a no estar preparada, o segura, per tenir relacions sexuals o a perdre el
control durant el coit, i també com a conseqüència d'haver viscut experiències
sexuals traumàtiques (abusos sexuals o violacions).
BINOMI: POR+DOLOR
Ara bé, l’existència de
vaginisme no pressuposa sempre l’absència d’excitació (poden tenir un
comportament sexual satisfactori respecte a carícies i tot tipus d’estimulació
que no sigui intravaginal), tot i que pot estar associada a anorgàsmia i també
a baix desig sexual.
Pregunta 4:i això
passa des del primer moment que es tenen relacions sexuals?
El 90% dels casos sol ser
primari, és a dir, des de l’inici.
L’altre 10% són
secundaris: després d’una època on la penetració ha estat possible, apareix el
problema. I com elements predisponents trobem:
·Complicació posterior a una lesió orgànica o intervenció
quirúrgica
·Conseqüència d’una greu crisi afectiva
·Desavinences en la parella
·Estrès
·Agressions traumàtiques: violació
Pregunta 5: I com es tracta?
Si després d’una
exploració no es detecta cap problema fisiològic, s’inicia una teràpia sexual
amb una potenciació de la erotofília
( eliminar actituds negatives y els prejudicis entorn la sexualitat en general,
exercicis de Kegel i autoestimulació) i una desinsibilització in vivo o in vitro amb l’ajuda del dit i
dilatadors vaginals (permeabilització vaginal amb dilatadors i capacitació
coital). També dóna bon resultat el biofeedback.
